EL CAMÍ DE LA RUGALLA
“Rere les passes de Margarida Rugalla, una bruixa del segle XVI”
Amb Pau Castell, historiador i Marta Vergonyós, artista visual.
14-15 d’agost
Margarida Rugalla de la Vall Fosca va ser acusada de bruixa per un tribunal civil. Era vídua i es guanyava la vida treballant de llevadora, sanadora i remeiera. La seva confessió primer sense pressions però després sota tortura va quedar arxivada i és un document essencial pels historiadors i els antropòlegs d'avui.
Pau Castell, historiador que fa una recerca sobre la bruixeria a la Vall Fosca, ens ha acompanyat en aquesta etapa de El Viatge de les Arts des de Peramea fins la Vall Fosca, seguint el mateix camí que emprengué Margarida Rugall en la seva darrera fugida.
Hem sabut de la seva vida, del seu ofici, de l'imaginari col·lectiu d'una època de por i submissió i també de cultura pastoral, rituals pagans, llegendes, herbes remeieres, iconografia, antropologia i història.
Sota l'om de Peramea, un petit poble prop de Gerri de la Sal, al Pallars. Èrem una dotzena de persones. Després d'una introducció de Pau Castell a la persona de la senyora Rugalla vàrem emprendre el camí cap al dolmen.
Les fotografies que esteu veient són de la Teresa Alonso i de la Clara Garí.
Al dolmen el Pau va explicar com els cultes pagans es transmeteren de generació en generació i també com es transformaren i adaptaren a cada època.
Tot el camí ens va acompanyar un gos; el vam batejar Rugalla perquè vam suposar que seria ella, transformada en gos: les bruixes es poden transformar en tot allò que volen.
L'estany de Montcortés, com el de Banyoles, és càrstic, es nodreix de fonts submergides. És un espai de pau i misteri alhora. El clip que segueix te sorolls del vent al micro, però val la pena perquè al final podeu sentir el cant de cucut, un cant d'estiu a la tarda pallaressa.
Caminada per un territori de llegendes i misteris. A Peramea i a Montcortés tothom parla de bruixes, gegantes, pobles submergits, dones d'aigua: ens en havia parlat en Roman de Peramea i també el pastor. No és casualitat que en aquesta comarca es trobi "La Bruixa de Sort", l'administració que més loteria ven de tota Catalunya. L'imaginari col·lectiu és molt persistent, encara que sovint roman encobert o disfressat. Quan les supersticions són contemporànies, no ho semblen: el més descregut dels catalans pot viatjar expressament a Sort per a comprar un numeret de Nadal...
Antropologia, historia i botànica es barregen en el saber mil·lenari de les remeieres.
Tot un luxe, doncs, que a Montcortés, La Paquita de Ca'n Mestre Joan, de Senterada ens donés una lliçó de botànica "officinalis": la cerverola, l'hipèric, l'herba prima, l'herba fetgera, l'àrnica…com es busquen, es cullen i com es preparen per fer remeis.
A la nit vam sopar mandonguilles amb bolets i olives, recepta d'una ermitana heretge de les Gorges de Galamus, al Llenguadoc. Transmissió oral de la bona.
De nit , Marta Vergonyós va fer a l'estany la seva intervenció "…una Elegia" amb la col·laboració de l'Anna Sanmartí (imatge) i Anna Bayó (ceràmica). L'Anna Carné va acompanyar l'acció amb una improvisació al cello i l'Elegia de Gabriel Fauré.
No tenim imatges d'aquesta performance feta a la penombra sota el cel ple d'estrelles... encara hi ha algunes coses que no es poden veure a un bloc!
L'endemà pujada al Pla de Serraspina per les Bordes d'Envall. Aquí, segons confessió sota tortura, Margarida Rugall i altres bruixes i bruixots feien els aquelarres i tenien sexe amb el diable. Les bordes són misterioses i el pla de Serraspina grandiós, infinit i solitari. Un espai on el cel compta tant com la terra; molt adient per tenir tractes amb èssers d'altres móns.
Vam fer camí pel pla fins Pobellà a la Vall Fosca i vam acabar amb un dinar de festa a Ca'n Agulló. Quin tiberi! s'ens va unir l'Isi Fernàndez, que jo crec que va olorar les costelles, la nit abans...
No hay comentarios:
Publicar un comentario